El pont de Rialp

Novament ens possem a caminar pels voltants de Sort, en una excursió dividida en dos trams que ens portarà fins al pont penjat que travessa el riu Noguera Pallaresa... aquí deixarem la nostra petjada voladora per damunt d'aquest riu Pallarés.
A les afores de Sort i en direcció al Port de Cantó, un cop creuem el riu trobem un camí a l'esquerra que ens indica per anar a Rialp (2.7km), també per anar a Pernui. Agafarem aquest camí que aviat és convertirà en una pista seguint els indicadors de la Vall d'Àssua ( senyalitzats en vermell)... de seguit s'estreny i caminarem arran d'unes baranes de fusta que ens indica la proximitat del riu.
Molt ombrívol i divertit perquè és molt canviant aquest sender que ens va allunyant del soroll de la gent fins arribar al soroll del pròpi riu quan trobem la pressa de Rialp.
Espectacular l'acumulació de l'aigua i la força que aquesta amaga aquí controlada, però per moments descontrolada quan la van deixant anar pels esports d'hivern amb el rafting, cayacs... etc. Més d'un i de dos han perdut els calçotets al riu intentant nedar a la vora i agafar massa confiança a l'hora de banyar-si... molta precaució amb les crescudes sobtades que no avisen.
Estavem caminant... bé ara arriba un punt on trobem una mica de pendent, res; cosa de deu minuts; arribats a d'alt les vistes són espectaculars!!! Ens trobem a l'alçada de la benzinera de Rialp allà pel Esport Center però amb una alçada diferent.
Quines vistes de la Vall!! a Nord i a Sud, seguim caminant per una zona més pedragosa que ara baixa per torna a pujar fins una pista que ens portarà al segon tram de la nostra sortida, ara ja desde Rialp.
Retornem amb el sender estret, molta ombra i el riu com  a gran protagonista quan no hi ha algun intrepit grup de rafting que intenta baixar-lo. De seguit trobarem un punt d'aigua a la "Font de la Canareta " per omplir cantimplores i amb una petita àrea de descans. També trobem una petita pendent que ens porta a un mirador on gaudirem de la Vall. Hi ha algun tram on hem de ser prudents perquè la muntanya mai s'està prou quieta i sovint hi ha trencaments de parets, roques... etc i fà que no quedi el camí massa sencer.
Aviat trobarem les escales que ens durà al pont de Rialp, amb una baixada que ens portarà fins arribar-hi... un balanceig molt agradable ens fà somiar mentre el creuem. Arribem a una zona de picnic molt tranquila a tocar del riu, moment per badar mentre fem l'entrepà i... gaudim del moment.

L'eriçó

Avui parlarem d'una visita inesperada que vaig tindré fa uns anys a la porteria de casa.
Va ser una gran sorpresa en trobar un petit eriçó, dormint cargolat en un racó però en un instant va obrir els seus petits ulls foscos i vaig poder observar-lo atentament uns quants dies. La pell semblava fina i suau amb unes bones punxes gruixudes i ben afilades, les seves orelles eren molt petites i les potetes eren curtes amb unes ungles grans.
Durant el dia dormia tranquilament en un racó i cap al vespre sortia a buscar menjar, tan podia ser un cuc com sargantanes, ratolins o alguna petita fruita però durant uns dies tornava a dormir a la porteria de casa, es veu que devia estar a gust!!! Al cap d'uns dies va tornar cap a la seva casa, els boscos.

Gos de muntanya dels Pirineus

Avui parlarem d'un gos conegut com Muntanya Pirineus o Gran Pirineu. És una raça de gos gran que la seva feina tradicionalment és la de protegir el bestiar quan està pasturant pel Pirineu, en especial les ovelles i té un pèl molt gruixut per aguantar el fred de l'hivern. S'assembla molt al Mastí del Pirineu tan pel seu nom com per les seves característiques, però són dues races totalment diferents.
La seva única diferència amb el Mastí és que el Gran Pirineu té un sisé dit a les potes del darerre ja que amb aquests dits tracciona molt millor pels terrenys nevats. És molt fàcil de conviure amb ell perquè és molt noble i afable amb els qui l'envolten.

Ermita Mare de Déu del Soler pel Batlliu de Sort

Novament trepitjem el Pirineu després de les Vacances Nadalenques, aquest cop enllaçem amb una sortida anteriorment feta i que ens portarà a una ermita: la ermita Soler. Desde Sort ens enfilarem cap a Bressui, desde on agafarem el camí que ens durà a Montardit de Dalt seguint l'excursió esmentada ( volta circular al Batlliu de Sort) i ja apuntada al meu bloc " Petjades pel Pirineu".A 5 min d'arribar  a Montardit de Dalt trobem l'indicador que ens asenyala direcció a l'ermita Mare de Deú del Soler... aquí arrenca una nova aventura amb un desnivell d'uns 400 metres que haurem de perdre, fins arribar a Sa Verneda... tot caminant entre boscos d'alzina i arbres ornamentals. Seguirem el camí que és ben senyalitzat entre murs de pedra i camps de pastura fins arribar a un balcó privilegiat, el que ens descobreix unes vistes espectaculars de la Vall de Montardit, el Pic de l'Orri, el Port del Cantó, Soriguera, Vilamur... etc. Arribarem fins al punt de carretera, on haurem de creuar per seguir el nostre  camí força espiritual. Trobem en aquest punt un aveurador pels animals on brolla aigua fresca d'una mànega i arribem a una zona de bosc tancat i molt ombrívol... moment per fer un descans i picar alguna cosa de menjar.
El paisatge és molt assolellat i la vall segons anem perdent alçada es và tancant davant nostre entre camps de pastura i molt de bestiar boví. De seguit ara sí, començem a veure l'ermita... la creu que hi ha al damunt ens mostra el camí. En poc més de 20 min, arribem en aquest santuari de peregrinatge en dates senyalades i racó de fé per a molta gent. En el propi espai de l''ermita trobem una  zona per descansar on hi ha bancs i una taula de pedra, tot aquest espai envoltat d'arbres i arbustos marcats amb el seu indicador de nom i explicació referent. Una estelada ens omple els ulls de joia, i seguint les escales de fusta anirem baixant fins a peus de la carretera, deixant enrere aquest lloc tan tranquil.

Uns metres més enllà trobem un pont de fusta a l'esquerra de la carretera que va a Malmercat i  que enllaça amb Les Vernedes. D'aquí cap a Sort i punt final d'aquesta sortida de nou circular on cos i ànima han caminat de la mà pel Batlliu de Sort, deixant la nostra petjada aquest cop més espiritual.

 

Geneta

Després d'aquestes petites vacances tornarem parlant d'un petit animal que va ser introduït fa temps i que s'assembla molt a un gat però no ho és!!! És diu Geneta, viu als boscos, menja altres mamifers més petits i de vegades fruita. Són molt àgils, encara no n'he pogut veure'n cap però algún dia ho faré!! Espero...